Textos
1.0K views | +0 today
Follow
Your new post is loading...
Your new post is loading...
Scooped by Diggers
Scoop.it!

Pactar el dret a decidir: visions de Catalunya i Escòcia

Pactar el dret a decidir: visions de Catalunya i Escòcia | Textos | Scoop.it
La relació amb Europa i amb els mercats financers és avui clau per entendre la sobirania. No hi haurà sobirania popular sense una Europa democràtica i ciutadana. L’estat- nació ja no controla els mercats, l’Europa actual construeix la tecnocràcia. Europa és una necessitat i alhora un perill.
Diggers's insight:

Quan l'esquerra parla de sobirania sense posar al centre de l'anàlisi la globalització i la UE és que no pensa el què diu o no diu el què pensa.

No és el cas de l'Ernest Urtasun. Aquí, la seva intervenció al seminari Pactar el Dret a Decidir organitzat per Nous Horitzons.

 

more...
No comment yet.
Scooped by Diggers
Scoop.it!

Unió fiscal i política. Què fer abans de reformar els tractats.

Unió fiscal i política. Què fer abans de reformar els tractats. | Textos | Scoop.it


El que fins fa uns anys semblava impossible debatre comença a estar sobre la taula. Fa uns mesos el grup Glienicker (Alemanya) llançava el seu manifest (1). Fa una setmana tot just, l'Eiffel Group (2) (França) donava a conèixer el seu amb algunes similituds i algunes especificitats. També a França s'ha impulsat un manifest obert “Manifeste pour une union politique de l’euro” (3) on entre les primeres signatures trobem noms com Rosanvallon i Piketty. Se n'ha fet ressò Xavier Vidal-Folch, que els ha compilat en un article recent (4).


Al nostre país, la Fundación 1º de Mayo de CCOO (5) ha decidit impulsar també el debat, sovint centrat en la major o menor necessitat de reformar els tractats abans de poder començar a transformar les polítiques econòmiques de la UE. Domènec Ruiz Devesa (6) defensa que la clau per a una altra governança econòmica rau en el color dels governs dels Estats Membres, i del Parlament Europeu, ja que les constriccions i biaixos que introdueix l'arquitectura institucional és superable amb flexibilitat. I li dóna una interessant rèplica amb voluntat complementària Jose Moisés Martín (7) afirmant que “la responsabilidad de la estructura de la gobernanza económica europea no se encuentra en los tratados, sino en los gobiernos. No podría ser de otro modo, ya que los tratados no son sino la expresión de la voluntad de los gobiernos firmantes de los mismos”. Per complementar-ho després amb la idea que el poder (al marge del què diguin els tractats) està en un conglomerat “Europa1” format pel govern d'Alemaya, el BCE i el FMI i insistint en què la clau està en les regles de joc, escrites o no. Proposa tres nivells d'intervencions polítiques: les que no requereixen modificacions dels tractats, les que requereixen almenys una reinterpretació d'ells, i les que necessiten reformes dels tractats. I acaba el text d'una forma ben suggerent : “Cabe preguntarse por qué la minoría progresista no se ha rebelado, durante 20 años, contra estas reglas del juego. La duda es todavía mayor cuando en el año 2000, durante la negociación del Tratado de Niza, los partidos progresistas eran práctica mayoría en el Consejo. […] Reconocerlo no es malo para la construcción europea, bien al contrario, ha llegado el momento, antes de que sea demasiado tarde, de que las fuerzas progresistas europeas reconozcan abiertamente que se equivocaron en su apuesta acrítica por el diseño institucional de Maastrich y siguientes tratados. Se equivocaron porque dieron por buenas unas normas contrarias a un desarrollo progresista de las mismas –aunque formalmente sea posible- que ahora son prácticamente imposibles de modificar.”


Fer-se la pregunta sobre la manca de rebel.lia de les forces progressistes, en canvi, sí que forma part de la solució. Sempre i quan ningú tingui la ocurrencia de que la solució sigui tornar a pre-Maastricht, clar.

 

1. http://www.bruegel.org/nc/blog/detail/article/1173-towards-a-euro-union/

2. http://www.bruegel.org/nc/blog/detail/article/1250-for-a-euro-community/

3. http://pouruneunionpolitiquedeleuro.eu/

4. http://economia.elpais.com/economia/2014/02/19/actualidad/1392843616_094829.html

5. http://www.1mayo.ccoo.es/nova/NPortada?CodPortada=1273

6. http://www.1mayo.ccoo.es/nova/NNws_ShwNewDup?codigo=4464&cod_primaria=1458&cod_secundaria=1458#.Uwu8svmHiCe

7. http://www.1mayo.ccoo.es/nova/NNws_ShwNewDup?codigo=4471&cod_primaria=1458&cod_secundaria=1458#.Uwu82PmHiCd

 
more...
No comment yet.
Scooped by Diggers
Scoop.it!

Por qué el euro no es el problema ni salirse de él la solución

Por qué el euro no es el problema ni salirse de él la solución | Textos | Scoop.it
Diggers's insight:

La crisis en la zona euro ha hecho emerger dos voces en el debate dentro de la izquierda que podemos resumir en, por un lado, los partidarios de salir del euro y volver a las monedas nacionales y, por otro lado, los que reclaman dotar a la UE de instrumentos de política fiscal (unión de transferencias, bancaria, estabilizadores automáticos etc...). El debate de fondo es que los partidarios de salir del euro sostienen que la moneda es, en sí misma, un instrumento del proyecto neoliberal y, por lo tanto, no puede ser otra cosa y los que defienden que hay un problema "de diseño" que responde a las mayorías que lo han construido y, por tanto, puede ser modificado y servir de forma útil a los intereses de la clase trabajadora. (Tenemos el reflejo de este debate en diversas organizaciones en Catalunya, España y el resto de Europa: CUP, Podemos, PCE y parte de los integrantes del Partido de la izquierda europea (como emergió en su último congreso) en el lado de salir del euro e ICV, IU (aunque con debate interno en los diferentes sectores) o Syriza (que de hecho ha liderado desde la izquierda la propuesta, con Varoufakis a la cabeza) que defienden cambiar el diseño institucional de la UE para dotarla de los mecanismos (estabilizadores automáticos, unión de transferencias...) necesarios para hacer otra política.

En el artículo que enlazamos Alejandro Martínez repasa los argumentos de una y otra posición y sostiene que la salida del euro no nos deja en una mejor posición para encontrar una salida a la actual crisis beneficiosa para las clases trabajadoras. Comentamos tres aspectos que creemos fundamentales en el debate de la izquierda:

- Los costes de transición: todo el mundo admite que los costes inmediatos de salir del euro y volver a la peseta serían grandes pero algunos sostienen que asumibles y que, en cualquier caso, es un coste aceptable para posteriormente estar en una mejor posición. No aparece en el artículo pero hay que tener en cuenta que estos costes incluyen la salida de los actuales mecanismos de financiación vía BCE y la posibilidad de una bancarrota junto con el problema de mantener una deuda denominada en euros a pagar con una moneda devaluada, ergo aumentando el coste.

- Devaluación competitiva de la moneda: los defensores de la ruptura del euro argumentan que recuperar la peseta y un banco central propio permitiria recuperar la política monetaria, ahora cedida, y devaluar esa moneda para hacer las exportaciones más competitivas como salida para la recuperación económica. Devaluar la moneda supone reducir la capacidad adquisitiva de los asalariados y encarecer las importaciones y España no puede producir todos los bienes que importa para compensarlo, además de ser un país dependiente del petróleo (que no tenemos y que supondría un problema de inflación, ésto es: la caída, de nuevo, de los salarios reales). Es decir, recuperar competitividad por la vía de reducir salarios que es lo mismo que impone la troika (que tambien defiende una salida de las crisis por la vía exportadora) por la vía de la devaluación interna: o te bajas el sueldo o te lo pago en una moneda con la que puedes comprar menos cosas.

- Flujos de capital y mecanismos de reciclaje:

Las propuestas como la de Varoufakis ofrecen una alternativa a la devaluación (por una u otra vía): la crisis ha tenido impactos diferentes en cada región europea, ante la debilidad de la periferia la inversión se ha desplazado a Alemania porque se considera que es más "segura" y de ahí los problemas con la prima de riesgo y las dificultades de financiarse en España, Italia etc... Si en una región integrada una parte puede captar fondos a coste razonable ¿por qué no hacerlo y traspasarlo a las zonas con mayores dificultades? pues efectivamente lo estamos haciendo pero, a cambio, los paises del centro (alemania a la cabeza) nos exigen recortes, ¿por qué? porque eso reduce la demanda interna en la periferia, reduce la necesidad de seguir buscando financiación exterior y "asegura" que vamos a devolver ese dinero que nos estan prestando. En los estados, estas diferencias entre regiones se solventan vía redistribución fiscal territorial, en la UE los paises del centro temen que crear mecanismos de redistribución de este tipo les lleve a "pagar permanentemente a las regiones menos competitivas" y los rechazan (Véase el paralelismo con ciertos debates internos en los estados miembro y en Catalunya en particular). Pero esa es una decisión política, nada impide la creación de mecanismos de transferencia dentro de la UE a parte de la falta de voluntad de hacerlo. (no debería hacer falta pero tal como están las cosas no podemos dejar de decir que: todo el mundo exportando más de lo que importa no es posible y que hay regiones que, por motivos estructurales, difícilmente van a dejar de ser "menos competitivas" o deficitarias).

- El campo de batalla: la imposibilidad descrita en el punto anterior nace de que el capital nos está jugando la batalla en terreno europeo pero los trabajadores lo seguimos jugando en el ámbito nacional. Los trabajadores alemanes (que no están ganando con todo esto) se ponen del lado de su gobierno contra los trabajores del sur pero las clases dominantes españolas se aseguran su status en el acuerdo con los capitales del norte. Las izquierdas nacionales deben pensar en clave europea (los análisis, estrategias, acciones deben responder a ese marco y no al nacional) para poder dar la batalla contra un capital transnacional que orienta las decisiones políticas y que no toma decisiones en clave territorial. La construcción de un demos europeo no va a ser fácil pero se contruye construyéndolo (como todos los anteriores, por otra parte) y esa es la batalla que deberíamos dar (o eso o decidir que nos queremos administrar nosotros mismos el dolor que ahora nos aplica la troika).

En el artículo, Martínez, detalla más motivos para elegir el camino de la construcción política de Europa y no el repliegue nacional, vale la pena dedicar el tiempo que requiere su lectura:

http://www.sinpermiso.info/articulos/ficheros/ramirez.pdf

more...
No comment yet.
Scooped by Diggers
Scoop.it!

El codi bloquejat de la sobirania nacional

El codi bloquejat de la sobirania nacional | Textos | Scoop.it
Diggers's insight:

Aquí un resum curt (300 paraules) d'una ressenya publicada al manifesto. L'article és de Bascetta.

 

Quan el que és necessari és a la vegada, tenim el parany perfecte. Això és el que Claus Offe descriu en un breu brillant assaig titulat precisament Europa a la Trampa (il Mulino, pp.100, €10).

  

Per sortir d'una crisi a l'horitzó de la qual hi ha també una desintegració catastròfica de la Unió Europea, seria necessari reduir els desequilibris i les divisions que la recorren, a través per exemple d’una “mutualització del deute a gran escala, a llarg termini", potser amb l'emissió d'eurobons .

 

La impossibilitat té a veure amb obtenir aquest canvi de manera democràtica. És a dir, que els ciutadans dels països més forts estiguin d’acord amb assumir un deute "europeïtzat", renunciant en nom de la interdependència continental a un benefici (contingent i exposat a riscos evidents de col·lapse). Sumem-hi que la construcció d'Europa segueix sent políticament ostatge de la sobirania nacional.

 

Per sortir d'aquest carreró sense sortida de la "impossibilitat del que és necessari" caldria una afirmació clara de la raó supranacional en contraposició a una òptica nacional i cada com més perillosament nacionalista. Això és, fer passar l’acció política del codi “nació contra nació” al codi “classe social contra classe social”.

 

Hi ha moltes eines de divisió, de vegades el xantatge, de vegades la promesa, que resulten eficaces a l’hora de separar a les víctimes de la crisi dels diferents països i unir, en canvi, als seus beneficiaris . És difícil imaginar que el canvi de "codi" tingui lloc a través d'una recuperació espontània de la "il·lustració" política. Més realista és pensar en una alteració de la pau social en els països "guanyadors" (on no tothom guanya), així com en els "perdedors" (on no tothom hi perd) com a única possibilitat de tornar a equilibrar i democratitzar la construcció europea. Començant per demolir els rituals i els mites d’una unitat nacional que es precipita de manera manifesta cap al tancament identitari i el conflicte nacionalista.

more...
No comment yet.
Scooped by Diggers
Scoop.it!

Claus sobre estat, democràcia i globalització en cinc imatges. 1/5

Claus sobre estat, democràcia i globalització en cinc imatges. 1/5 | Textos | Scoop.it
Diggers's insight:

Primera d'una sèries de 5 imatges (retalls de textos) sobre els canvis dels darrers 40 anys en la relació entre estat (i institucions estatals, en el sentit ampli i gramscià: incloses les institucions de la societat civil que desenvolupen funcions per l'estat), la democràcia estat-nacional i l'economia.

Avui, l'estat de les coses entre el 45 i els anys 1970s.

 

Stephen Gill (2008) Power and Resistance in the New World Order. London and New York

 

more...
No comment yet.
Scooped by Diggers
Scoop.it!

Quién maneja mi caja

Quién maneja mi caja | Textos | Scoop.it
Diggers's insight:

Al mapa, l'evolució de l'ocupació entre el 2008 i el 2014.

No, el problema greu no és la disparitat de tendències. Coses dels shocks asimètrics. El problema és que la solvència de les hisendes dels països en vermell ha depès de la hisenda del país en blau marí del mig del mapa, que, naturalment, ha imposat les seves condicions a canvi de proporcionar oxigen. Unes condicions centrades en mantenir la inflació baixa (ja passa: si tens la caixa plena vols que el valor real del que hi tens no baixi), evitar els problemes de les pròpies entitats financeres i maximitzar el retorn dels diners prestats. Exactament el que està deixant les nostres vides fetes un quadro.

 

Bé. Ens passa per tenir una moneda suportada per la hisenda d'un país excedentari, en comptes de suportada per una hisenda controlada per tots, contribuents nets i receptors nets. I per tant subjecte a les pressions polítiques i electorals d'uns i altres.

 

I ara no ens digueu: en plena gran depressió de la zona euro, de debò que havíem de voler ser l'Alemanya del Sud? I de debò que havíem de demanar sobirania fiscal, en comptes d'una hisenda comú? Amb aquest color vermell que tenim al mapa?

more...
No comment yet.
Scooped by Diggers
Scoop.it!

Is there a Fiscal Union in Europe’s Future? | Finanz und Wirtschaft

Is there a Fiscal Union in Europe’s Future? | Finanz und Wirtschaft | Textos | Scoop.it
Diggers's insight:

Si no vol col·lapsar del tot, Europa ha de triar, diu Eichengreen en aquest article: o es fa una quita seriosa als països de la perifèria, per tal que es puguin tornar a endeutar si arriba una altra patacada (és a dir, per tenir el marge de maniobra que hem tingut per encarar aquesta crisi -per poder repetir aquests darrers 4 anys) o es construeix una unió fiscal: mutualització del deute, estabilitzadors automàtics en comú, etc.

Les dues propostes suposen la transferència de recursos del centre a la perifèria de la zona euro. I no hi pot haver transferència/mutualització dels recursos i dels riscos si no hi ha posada en comú de les decisions.

 

La qual cosa és incompatible amb controlar la caixa i clau de la caixa, que és el que han fet fins ara els estats i el que el mainstream demana per Catalunya. Que per tant és incompatible amb una sortida decent a la crisi i fins i tot amb una sortida a la crisi que ens permeti sobreviure fins que arribi la propera, en la hipòtesi quita.

 

Eichengreen: "In the end, Europe must choose.  It can opt for fiscal union, despite the unsavory transfers that fiscal federation would entail.  Alternatively, it can allow the member states to rely on their own automatic stabilizers, but only if it first writes off the heavy debts of the crisis countries.  The one thing is cannot afford to do is nothing.  For doing nothing will only cause the euro’s roof to cave in again the next time there’s a downpour."

more...
No comment yet.
Scooped by Diggers
Scoop.it!

La naturalesa de l'embat

La naturalesa de l'embat | Textos | Scoop.it
Diggers's insight:

Les velles claus serveixen per ben poc, ara mateix.

 

El problema principal de la socialdemocràcia europea és, des de finals dels 70s, la falta de voluntat per disputar el projecte europeu a la dreta. Haver avalat (quan no inspirat) la configuració d'una UE inhabilitadora de les autoritats públiques i marcs d'intermediació social que en el post45 havien protagonitzat la construcció de l'estat del benestar i la conquesta de drets socials . Aquesta és la raó de fons del desplaçament cap a la dreta dels socialdemòcrates d'arreu d'Europa. Aquesta és la raó de la crisi de la política i els partits, convertits massa sovint, a falta d'alternativa, en mera màquina de reproducció de grups dirigents. De la crisi del sindicalisme. Aquesta és la raó per la que el gruix de l'esquerra política i social s'ha hagut de limitar a acompassar la despossessió: haver acceptat la gàbia de l'estat nació mentre aquest es buidava, mentre era posat en crisi per la globalització i per una integració europea dissenyada per a retirar de l'escala estatal tota capacitat efectiva de decisió. Modificant els costos de les opcions disponibles, la UE ha reduït (cap a la dreta) el marge de maniobra dels executius mentre, a la vegada, els feia més autònoms respecte de les pressions democràtiques i populars.


I atenció: ho ha fet eficaçment. No prendre en consideració els costos d'un replegament nacional és menysprear la capacitat del capitalisme europeu per configurar les estructures d'incentius de les nostres societats.


I per això Tsipras està despertant simpaties àmplies a l'esquerra. Perquè encerta l'escala en la que cal fer política. Encerta la pregunta abans d'encertar la resposta. I la pregunta és Europa i la crisi de l'estat-nació. La reconquesta de la capacitat per fer política democràtica i recuperar per a ella els instruments de la política econòmica (és a dir: la condició de possibilitat per la conquesta de tota la resta) passa ara per disputar Europa i traslladar-hi la batalla. Per això el programa Tsipras recull adhesions de la FIOM a les tute bianche i de Varoufakis (i Urtasun) a Negri.

Aquest text encerta algunes pistes i n'erra d'altres. Justament per no entendre la naturalesa de l'embat en aquest moment històric.
http://www.pagina99.it/news/economia/3682/La-Tsiprasnomics--la-ricetta-socialdemocratica.html

more...
No comment yet.