(CA) - Nuevo diccionario normativo | Acadèmia Valenciana de la Llengua | Lexicool.com Web Review | Scoop.it

"L'Acadèmia Valenciana de la Llengua, segons assenyala la pròpia Llei de Creació, té com una de les seues funcions determinar i elaborar, si és el cas, la normativa lingüística del valencià. I, amb aquest objectiu, la nostra institució ha estat treballant ininterrompudament des dels seus orígens, l'any 2001. Els acords plenaris del 25 de març i del 20 de maig del 2002 establiren un primer referent normatiu del valencià, avalant i atorgant un caràcter oficial al «conjunt de criteris ortogràfics, gramaticals i lèxics usats en els textos i documents oficials de la Conselleria de la Generalitat Valenciana responsable de l’aplicació i el desplegament de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià». Es tractava d'unes declaracions de principis que, partint de la normativització consolidada des de les Normes de Castelló, intentaven marcar les línies bàsiques del treball de l'AVL. El Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, publicat en 2006, significà no sols una concreció dels principis ortogràfics esbossats en les declaracions anteriors, sinó també una fixació dels límits i l'abast de la normativa pel que fa al lèxic. I fins i tot, amb els recursos limitats que proporciona un diccionari estrictament ortogràfic, per mitjà d'un sistema de marques, s'establia una jerarquització de variants amb l'objecte d'orientar en l'ús correcte i adequat del valencià en els registres formals. La publicació de la Gramàtica normativa valenciana, també l'any 2006, representà una fita importantíssima en els treballs normatius de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. La gramàtica precisà detalladament l'ortografia del valencià, així com tots els aspectes ortològics, morfològics i sintàctics que regulen el funcionament de la llengua.

Ara, completant el corpus normatiu, l'Acadèmia publica el Diccionari normatiu valencià. Es tracta d'un treball que, a pesar d’haver partit de la rica tradició lexicogràfica de què disposa la nostra llengua, ha representat un procés laboriós i necessàriament dilatat en el temps. L'elaboració d'un diccionari implica triar entre el conjunt de lexemes i variants formals vives i tradicionals les que més s’adiuen al seu objectiu; analitzar tots els significats que ha adquirit cada mot en el seu ús històric i destriar posteriorment els usos genuïns d'aquells usos espuris que s'han assimilat pel contacte amb altres llengües i que resulten prescindibles; compilar els girs idiomàtics que no són una mera addició semàntica dels elements lèxics que els componen; indicar amb les marques corresponents les paraules o accepcions que han perdut vigència en l'ús actual o que són pròpies només de registres poc formals o de certs llenguatges específics. I tot això amb una mirada atenta a la realitat que ens circumda. Perquè la llengua és una convenció dinàmica, que es fa i es contrafà amb els usos de milers de parlants, i especialment amb la tradició escrita que ens han llegat els nostres escriptors que, al llarg dels segles, l'han usada per a transmetre’ns els seus coneixements, descriure’ns les seues emocions o narrar-nos les seues fantasies. La llengua, en fi, és una entitat viva, que reflecteix, amb tota mena de detalls, cada objecte que configura el nostre entorn i la percepció subjectiva que en tenim.
El conjunt de coneixements que constitueix un diccionari és fruit d'un esforç col·lectiu acumulat al llarg dels segles. El nostre és deutor de molts treballs lexicogràfics precedents, i no volem ometre un reconeixement explícit a aquells autors que s'han dedicat a la tasca lexicogràfica abans que nosaltres. Ja en 1489, Joan Esteve publicà el Liber elegantiarum, que, tot i ser una obra destinada a l’ensenyança del llatí, es considera el primer diccionari, stricto sensu, d’una llengua ..."


Via Stefano KaliFire