Diana Krall porta els anys 20 i 30 a L'Auditori (Barcelona, 24-11-2012) | JAZZ I FOTOGRAFIA | Scoop.it

Text: Borja Duñó

Fotografia: C. Calderer

 

Sobre Diana Krall hi pesa la sospita que practica un jazz inofensiu, per a orelles poc exigents. Aquesta ombra, però, es esvair quan va presentar sobre l'escenari el seu magnífic últim treball, Glad rag doll (2012), produït pel prestigiós T-Bone Burnett i amb la presència (al disc) gens casual de Marc Ribot a la guitarra. La nova aventura de la pianista i cantant canadenca recrea la música popular nord-americana dels anys vint i trenta amb un so prou brut i enfangat per convèncer els més escèptics.

 

Un cop d'ull a l'escenografia -de teatre de revista- ja feia presagiar un espectacle generós: a la gran pantalla Steve Buscemi hi feia de mestre de cerimònies i deixava caure un teló en flames. Instantàniament, el públic entrava en un univers poblat per Ziegfeld girls , gàngsters i prostitutes molt semblant al que li agrada recrear a Tom Waits. Del de Pomona va interpretar Temptation , però també van caure Almost blues , del seu marit Elvis Costello, i Subterranean homesick blues ,de Bob Dylan. A Krall no li va caldre treure's la roba com a la portada del disc -estava refredada, va dir- per seduir un públic entusiasmat amb la música i les imatges en blanc i negre que l'acompanyaven. Un esplèndid i sorprenent espectacle a ritme de blues, stride piano, jazz i cabaret, amb una veu lleugerament rogallosa i ni rastre de concessions fàcils al públic de L'Auditori.