JAZZ I FOTOGRAFIA
4.7K views | +0 today
Follow
JAZZ I FOTOGRAFIA
Cròniques de Jazz amb Fotografies
Your new post is loading...
Your new post is loading...
Scooped by Miquel Bricullé
Scoop.it!

WAYNE SHORTER QUARTET (Auditori de Barcelona, 28-10-2014)

WAYNE SHORTER QUARTET (Auditori de Barcelona, 28-10-2014) | JAZZ I FOTOGRAFIA | Scoop.it

Text: Borja Duñó Aixerch

Fotografia: Cèlia Atset

 

WAYNE SHORTER CONTINUA EXPANDINT ELS LÍMITS DEL JAZZ

 

El Festival de Jazz de Barcelona posa el llistó ben alt

 

Brian Blade, que quan vol utilitza la percussió de manera gairebé etèria, va acabar tirant per terra la seva bateria a puntades de peu. De fet, la caixa ja feia estona que  amenaçava de tombar-se, de les castanyes que li fumia. Del xiuxiueig a la catarsi punk, aquest va ser el rang dinàmic d’un concert que va submergir el públic en l’univers musical de Wayne Shorter, un món no lineal que s’estén en cercles concèntrics, com les ones formades per una pedra llançada en un estany.

 

Història viva del jazz contemporani (membre dels Jazz Messengers d’Art Blakey i del segon gran quintet de Miles Davis, company de Joe Zawinul a Weather Report i un dels més grans compositors i improvisadors vius que té el gènere), el de Newark  ha renunciat a viure de gestes passades i ja fa 14 anys que lidera un quartet acústic que continua eixamplant els horitzons del jazz.

Dir que Shorter treballa amb uns acompanyants de luxe és quedar-se curt. L’exquisida cal·ligrafia a les tecles del panameny Danilo Pérez, el batec musculós i audaç de John Patitucci al contrabaix i els ritmes trencats, sovint atmosfèrics, de Blade a la bateria són molt més que una base per a les improvisacions de Shorter als saxos tenor i soprano. El que succeeix sobre l’escenari és un diàleg col·lectiu, a quatre bandes, mitjançant el qual es van construint peces que poden arribar a durar gairebé 30 minuts, com va ser el cas del tema inicial. Escrits o improvisats (portaven papers, però era impossible saber quines eren les parts que escrivien sobre la marxa), en els quatre temes que van interpretar s’hi intuïen frases del seu últim treball Without a net (2013), és a dir, sense xarxa.   

 

Ni una paraula

Vamps de piano, riffs de contrabaix, frases curtes de Shorter, que de vegades xiula, però mai dirigeix al públic ni una sola paraula que no sigui musical. Els elements del jazz hi són, els de la composició i els de la música improvisada també, però es combinen en formes que desafien les regles d’un gènere que de vegades sembla que ja ho hagi dit tot. I no. Per això L’Auditori era ple de músics reputats i estudiants que gairebé prenien apunts.

Miquel Bricullé's insight:

Excel·lent retrat d'un concert per al record.

more...
No comment yet.
Scooped by Miquel Bricullé
Scoop.it!

Christian Scott, la trompeta del segle XXI (Barcelona, 25-11-2012)

Christian Scott, la trompeta del segle XXI (Barcelona, 25-11-2012) | JAZZ I FOTOGRAFIA | Scoop.it

Mentre es feien els últims escrutinis de diumenge a la nit, Christian Scott també proposava una votació. Què voleu: Kanye West o Thelonious Monk? El jove trompetista de Nova Orleans va riure en veure que el públic del Festival de Jazz de Barcelona alçava el braç en comptes de cridar. Feu soroll, caram! Al final, van caure les dues peces: No church in the wild , gairebé per ballar, i Blue Monk , per anar-se'n a casa xiulant.

 

La difícil elecció dibuixava l'arc en què es mou la música de Scott, entre el respecte per la tradició (té alguna cosa del nou tradicionalisme de Wynton Marsalis) i la recerca per camins més propers al rock, el pop i l'electrònica. El trompetista, convertit en una de les figures més importants de l'últim jazz nord-americà, venia a presentar l'ambiciós Christian aTunde Adjuah (2012), un complex treball de jazz protesta. La joveníssima formació no era l'anunciada. La guitarra elèctrica desapareixia a favor del saxo alt de Braxton Cook i també eren nous el bateria Corey Fonville, el contrabaixista Luques Curtis i el pianista Lawrence Fields, que completaven un combo enèrgic i vital, amb un estil més proper al hard bop del quintet de Miles Davis que als passatges més psicodèlics de Christian aTunde Adjuah . La substitució de la guitarra pel saxo va anar en detriment del vessant més experimental de Scott, pràcticament reduït a la versió de The eraser de Thom Yorke.

 

Aquesta concepció més clàssica del quintet, el respecte que va mostrar a la tradició del jazz modern, es pot interpretar com un acte de responsabilitat d'algú que, amb 29 anys, se sap un dels músics més importants de la seva generació. Ja va fer de Miles Davis a l'homenatge del disc Tutu , liderat per Marcus Miller, i la comparació està servida.

 

Text: Borja Duñó

Fotografia: Jordi Vidal / Getty Images

more...
No comment yet.
Scooped by Miquel Bricullé
Scoop.it!

Sonny Rollins, el jazz que és capaç de curar la vellesa (Barcelona, 20-11-2012)

Sonny Rollins, el jazz que és capaç de curar la vellesa (Barcelona, 20-11-2012) | JAZZ I FOTOGRAFIA | Scoop.it

Sonny Rollins, saxo tenor

Clifton Anderson, trombó

Bob Cranshaw, contrabaix

Sal Rubin, guitarra

Sammy Figueroa, percussió

Kobe Watkins, bateria

 

El colós del jazz Sonny Rollins, de 82 anys, va pujar a l'escenari del Palau de la Música ranquejant i amb l'esquena doblegada. El cor del públic es va encongir per uns instants, però tot va ser embocar el saxo i redreçar la columna, com si la música, a més d'alimentar-li l'esperit, li guarís els problemes de la vellesa. Theodore Walter Rollins va encetar el repertori amb Pantajali , una peça dedicada al ioga, una disciplina per la qual va estar a punt de deixar la música. Per sort, no va fer-ho, com tampoc es va retirar dos anys enrere quan va rebre la Medalla d'Or del Festival de Jazz de Barcelona i va celebrar el que havia de ser el seu últim concert a la ciutat. Així, els aficionats van poder tornar a gaudir d'un tros d'història viva del jazz modern que bufava com un home jove i després reprenia l'alè mentre repartia solos entre els seus companys de viatge. Clifton Anderson al trombó, Bob Cranshaw al contrabaix, Saul Rubin a la guitarra, Sammy Figueroa a la percussió i Kobe Watkins a la bateria no van acabar d'aprofitar els minuts que els donava el mestre i van limitar la seva expressivitat a la seva condició d'acompanyants.

 

Rollins va brillar per sobre d'aquesta base més aviat plana i va anar agafant força a mesura que avançava el concert. Van sonar les conegudes St. Thomas i Don't stop the carnival , va haver-hi un record per al trombonista J.J. Johnson i algú va semblar veure una connexió espiritual amb la mort de Pete La Roca, el mateix dia. El clímax arribà amb el solo que Rollins va propinar sense acompanyament de cap mena, qui sap si, ara sí, l'últim que se li haurà vist bufar a Barcelona.

 

Text: Borja Duñó

Fotografia: Pere Virgili

more...
No comment yet.
Scooped by Miquel Bricullé
Scoop.it!

Final de festa amb Chick Corea Trio i Carles Benavent (Barcelona, 30-11-2012)

Final de festa amb Chick Corea Trio i Carles Benavent (Barcelona, 30-11-2012) | JAZZ I FOTOGRAFIA | Scoop.it

Chick Corea (piano)

Christian McBride (contrabaix)

Brian Blade (bateria)

 

 

Una generosa interpretació de Spain , amb Carles Benavent sobre l'escenari i Chick Corea fent que el públic cantés i piqués de mans va tancar la 44a edició del Festival de Jazz de Barcelona, un final de festa que deixa més de 60 concerts per al record i una xifra de 95.000 espectadors, segons va informar l'organització. Gairebé dues hores abans, Tito Ramoneda havia atorgat a Corea la medalla d'or del festival, un honor que el pianista comparteix amb altres monstres del jazz com Wayne Shorter, Bebo Valdés i Sonny Rollins.

 

Armando Anthony Corea visitava de nou un festival pel qual ja havia passat en deu ocasions des del 1987, tal com va recordar el seu director. El nord-americà ho va agrair, però, potser per timidesa, va mostrar impaciència per acabar l'acte protocol·lari i llançar-se a improvisar -i divertir-se- amb els seus acompanyants de luxe: Christian McBride al contrabaix i Brian Blade a la bateria. Malgrat que la concentració de talent podia fer témer focs d'artifici difícils d'empassar, el concert va transcórrer per terrenys més amables i digeribles.

 

Van facilitar-ho la naturalesa acústica del trio i el bon humor que es respirava sobre l'escenari. Sense ni tan sols aturar-se a presentar els temes, Corea va tirar pel dret, això sí, amb les seves característiques introduccions a piano sol, les prescriptives cascades d'arpegis i digressions i les obligades rodes de solos -brillants, per cert- de Blade i McBride. Res que no fos conegut d'abans, però amb la il·lusió del primer dia. La sorpresa anunciada era l'aparició de " my friend, the amazing Carles Benavent", que estrenava baix i va convertir la formació en quartet durant el celebradíssim tram final del concert.

 

 

Text: Borja Duñó
Fotografia: Jordi Vidal/Getty

more...
No comment yet.
Scooped by Miquel Bricullé
Scoop.it!

Diana Krall porta els anys 20 i 30 a L'Auditori (Barcelona, 24-11-2012)

Diana Krall porta els anys 20 i 30 a L'Auditori (Barcelona, 24-11-2012) | JAZZ I FOTOGRAFIA | Scoop.it

Text: Borja Duñó

Fotografia: C. Calderer

 

Sobre Diana Krall hi pesa la sospita que practica un jazz inofensiu, per a orelles poc exigents. Aquesta ombra, però, es esvair quan va presentar sobre l'escenari el seu magnífic últim treball, Glad rag doll (2012), produït pel prestigiós T-Bone Burnett i amb la presència (al disc) gens casual de Marc Ribot a la guitarra. La nova aventura de la pianista i cantant canadenca recrea la música popular nord-americana dels anys vint i trenta amb un so prou brut i enfangat per convèncer els més escèptics.

 

Un cop d'ull a l'escenografia -de teatre de revista- ja feia presagiar un espectacle generós: a la gran pantalla Steve Buscemi hi feia de mestre de cerimònies i deixava caure un teló en flames. Instantàniament, el públic entrava en un univers poblat per Ziegfeld girls , gàngsters i prostitutes molt semblant al que li agrada recrear a Tom Waits. Del de Pomona va interpretar Temptation , però també van caure Almost blues , del seu marit Elvis Costello, i Subterranean homesick blues ,de Bob Dylan. A Krall no li va caldre treure's la roba com a la portada del disc -estava refredada, va dir- per seduir un públic entusiasmat amb la música i les imatges en blanc i negre que l'acompanyaven. Un esplèndid i sorprenent espectacle a ritme de blues, stride piano, jazz i cabaret, amb una veu lleugerament rogallosa i ni rastre de concessions fàcils al públic de L'Auditori.

 

more...
No comment yet.