JAZZ I FOTOGRAFIA

Text: Miquel Bricullé

Fotografies: Imma Casanellas

Molt bona crònica de l'espectacle dissenyat pel fotògraf Guy Le Querrec, amb

Michel Portal, saxos, clarinets i bandoneó

Louis Sclavis, saxos, clarinets

Henri Teixier, contrabaix

Christophe Marguet, bateria

Text: Jack Torrance

Fotografies: Joan Cortès

Chick Corea (piano)

Christian McBride (contrabaix)

Brian Blade (bateria)

Una generosa interpretació de Spain , amb Carles Benavent sobre l'escenari i Chick Corea fent que el públic cantés i piqués de mans va tancar la 44a edició del Festival de Jazz de Barcelona, un final de festa que deixa més de 60 concerts per al record i una xifra de 95.000 espectadors, segons va informar l'organització. Gairebé dues hores abans, Tito Ramoneda havia atorgat a Corea la medalla d'or del festival, un honor que el pianista comparteix amb altres monstres del jazz com Wayne Shorter, Bebo Valdés i Sonny Rollins.

Armando Anthony Corea visitava de nou un festival pel qual ja havia passat en deu ocasions des del 1987, tal com va recordar el seu director. El nord-americà ho va agrair, però, potser per timidesa, va mostrar impaciència per acabar l'acte protocol·lari i llançar-se a improvisar -i divertir-se- amb els seus acompanyants de luxe: Christian McBride al contrabaix i Brian Blade a la bateria. Malgrat que la concentració de talent podia fer témer focs d'artifici difícils d'empassar, el concert va transcórrer per terrenys més amables i digeribles.

Van facilitar-ho la naturalesa acústica del trio i el bon humor que es respirava sobre l'escenari. Sense ni tan sols aturar-se a presentar els temes, Corea va tirar pel dret, això sí, amb les seves característiques introduccions a piano sol, les prescriptives cascades d'arpegis i digressions i les obligades rodes de solos -brillants, per cert- de Blade i McBride. Res que no fos conegut d'abans, però amb la il·lusió del primer dia. La sorpresa anunciada era l'aparició de " my friend, the amazing Carles Benavent", que estrenava baix i va convertir la formació en quartet durant el celebradíssim tram final del concert.

Text: Borja Duñó
Fotografia: Jordi Vidal/Getty

Diana Krall es una estrella y lo demostró en el Auditori de Barcelona a pesar del precio de las entradas...

Text: Miquel Jurado

Fotografia: Getty Images

Text: Martí Farré

Fotografies: Mar Bassols

Joan Cortès, crònica i fotografies per a Tomajazz

Text: Miquel Bricullé

Fotografies: Imma Casanellas

Mentre es feien els últims escrutinis de diumenge a la nit, Christian Scott també proposava una votació. Què voleu: Kanye West o Thelonious Monk? El jove trompetista de Nova Orleans va riure en veure que el públic del Festival de Jazz de Barcelona alçava el braç en comptes de cridar. Feu soroll, caram! Al final, van caure les dues peces: No church in the wild , gairebé per ballar, i Blue Monk , per anar-se'n a casa xiulant.

La difícil elecció dibuixava l'arc en què es mou la música de Scott, entre el respecte per la tradició (té alguna cosa del nou tradicionalisme de Wynton Marsalis) i la recerca per camins més propers al rock, el pop i l'electrònica. El trompetista, convertit en una de les figures més importants de l'últim jazz nord-americà, venia a presentar l'ambiciós Christian aTunde Adjuah (2012), un complex treball de jazz protesta. La joveníssima formació no era l'anunciada. La guitarra elèctrica desapareixia a favor del saxo alt de Braxton Cook i també eren nous el bateria Corey Fonville, el contrabaixista Luques Curtis i el pianista Lawrence Fields, que completaven un combo enèrgic i vital, amb un estil més proper al hard bop del quintet de Miles Davis que als passatges més psicodèlics de Christian aTunde Adjuah . La substitució de la guitarra pel saxo va anar en detriment del vessant més experimental de Scott, pràcticament reduït a la versió de The eraser de Thom Yorke.

Aquesta concepció més clàssica del quintet, el respecte que va mostrar a la tradició del jazz modern, es pot interpretar com un acte de responsabilitat d'algú que, amb 29 anys, se sap un dels músics més importants de la seva generació. Ja va fer de Miles Davis a l'homenatge del disc Tutu , liderat per Marcus Miller, i la comparació està servida.

Text: Borja Duñó

Fotografia: Jordi Vidal / Getty Images

Paolo Fresu –trompeta, fiscorn i electrònica-

Anton Berovski –violí-

Donia Peana –violí-

Nicola Ciricugno –viola-

Piero Salvatori –violoncel-

L’Auditori (S3-TM) / 11-nov-12 / 44è Festival Internacional de Jazz / Barcelona

Paleta variada i exquisida l’oferta pel trompeta i fiscorn sard amb les cordes d’aquest quartet d’alta volada. Van començar amb un tema d’una confraria de setmana santa de l’illa de Sardenya i van tancar el cercle de l’actuació amb una Ave Maria sarda.

Pel mig vam poder gaudir alguns temes musicals de bandes sonores escrites pel propi Fresu (entre elles una per a Nani Moretti). Del segon disc enregistrat amb el pianista Uri Caine i que també compta amb les cordes d’Alborada, van interpretar Think –que dona nom al disc del dos mil nou- i Cowboys and indians. Abans i en un “medley” van interpretar una tema poc conegut i encisador de Mozart, escollit pel quintet precisament per les seves dissonàncies.

Fresu, des del primer moment, es va decantar per les sonoritats orgàniques dels seus dos instruments, sense abusar de les ressonàncies, ni de les manipulacions electròniques. L’encaix amb el quartet de cordes va ser sublim.

Va ser un concert relaxant i nutritiu, balsàmic i d’alt valor reconstituent, del que s’haurien d’assaborir més sovint.

Text i fotografies: Joan Cortès

Text: Miquel Bricullé

Fotografies: Imma Casanellas